dijous, 15 de juny del 2017

LÁGRIMAS AL VIENTO

La resignación comenzaba a cernirse sobre Kabul, el polvo empañaba los escombros que septiembre había sembrado a su paso, la arena atrincheraba las ventanas que madres asustadas habían tapiado mientras hermanos, obligados a ejercer el papel de padres, asaltaban armarios dejando tras de sí los ropajes de una momia, barrotes de tela. Vivíamos en la ciudad del miedo.
Con el tiempo decidimos ignorar la pobreza, el llanto materno, la acumulación de pequeños cuerpos desnutridos en las calles, las sombras cubiertas de mantos que entorpecen, las escuelas que, vacías, veían sus aulas ser empleadas para atrocidades sin nombre. Con el tiempo olvidamos que las mujeres eran seres humanos, que su voz un día había inundado, calles, bazares y universidades. Con el tiempo olvidé la cadencia de la risa de mi madre, el tacto de su mano en la calle, el viento que, a través de una ventana, alborotaba su pelo. Con el tiempo comprendí que el silencio era la respuesta más sencilla ante la desolación.
Familiares, vecinos, amigos y desconocidos abandonaron la ciudad y si el trayecto no acababa con ellos, el país. Los niños quemaron sus juguetes mientras los mayores arrancaban de su mente todo rastro de música y libertad. Los hombres comenzaron a portar la muerte bajo sus capas, armas que asustaban a los pocos desafortunados que sobrevivieron a la miseria. Nadie supo qué pasaba, qué habíamos hecho para merecer aquella, como siempre la llamé, vida de locos.
Vivíamos con miedo a una masacre inminente, a una violación que te hiciese rogar por la muerte. Malvivimos, porque, habiendo caminado sin cadenas, no sabíamos hacer otra cosa. Rapiñar momentos de luz se convirtió en la afición de un gran número de personas, una melodía susurrada, un vistazo a través de una ventana que podía ejercer de yugo, unos labios rojos rápidamente emborronados, un rápido paseo a escondidas sin la presencia de una constante carabina, aprender cuando la escuela te había sido prohibida.
El otoño de 1996 fue un otoño húmedo, húmedo como los bordes de una herida. Jamás las rosas de mamá se regaron con un rojo tan espléndido.



divendres, 27 de maig del 2016

CONCLUSIÓ DE L'ASSIGNATURA

Açò arriba al seu fi...
Al llarg d’aquesta assignatura hem podem treballar tots els extrems de la nostra literatura: narrativa, poesia, teatre... Es clar, sempre des de la perspectiva del futur mestre que un dia deurà de buscar recursos per als seus alumnes.
Per tant, aquesta matèria ens ha permès conèixer multitud de llibres tant per a la nostra formació com per als nostres alumnes, i a més a més recursos per a l’aula: llibre viatjer, kamishibai, vídeo lits...
A més com a anècdota m’agradaria destacar que aqueta assignatura em va permetre reconèixer al carrer a l’il·lustradora valenciana Aitana Carrasco.

En definitiva, encara que el temps ha sigut bastant curt, hem pogut conèixer petites pinzellades del nostre panorama literari. 

LLIBRE DE POEMES

Aquesta ha sigut una forma ben curiosa de combinar tant la part plàstica com la literària. És d’avant de tot un acte de creativitat.
En quant a aspectes o coneixements que hem pogut adquirir, hem pogut aprendre la forma de composicions poètiques y la seua temàtica. A més a més amb el posterior recital aprofitem per a fer desaparèixer la vergonya i els prejudicis que existeixen cap a la mostra de sentiments.  


El meu llibre en concret s’anomena “Versos a Classe” i com tots consta de sis poemes de temàtica i estructura diversa. A continuació mostrarem uns exemples del que podem trobar al llibre. 


VALORACIÒ LLIBRE VIATGER "LES GAVARDINES"



ASPECTES POSITIUS: Entre allò positiu m’agradaria destacar la capacitat que tots hem tingut per a relacionar totes les parts de la historia. Hem pogut apreciar al relat  elements tant realistes com fantàstics, com romàntics i de misteri. Fins i tot, un final tràgic.
ASPECTES NEGATIUS: Deixant de banda errades gramaticals, potser allò negatiu més destacable és la monotonia de la primera part de l’obra. A més a més el final és massa precipitat i ens quedem sense saber què li ha ocorregut a un dels protagonistes, Enric. Per tant, encara que a mi com a escriptora del final, aquest m’ha quedat molt clar, potser aclariria el paper de Martina així com el seu motiu per portar a cap els seus actes, aclariria allò que representa, la mort.

COM ENS IMAGINEM ALS PERSONATGES?
Ricard: Un xic una mica sarcàstic i burlesc.
Enric: Per desgracia no puc emitir cap veredicte sobre aquest personatge doncs a quasi no ix a l’obra.
Joan: Joan és in xic crèdul que es deixa emportar pel amor que sent per Martina. El seu ànim confiat i tacat  per les promeses
Cristina: Percep a Cristina com una xiqueta valenta i intrèpida a la que el misteri de la gavardina li atrau tan que arriba arriscar-se agafant la gavardina negra que ningú  demanà.
Martina: Roina fins a l’inimaginable. Amb enganys aconsegueix  portar la mort a quasi tots els personatges. Finalment resulta ser, ni més ni menys que la mort.

LLIBRE I PEL·LÍCULES EL PODRÍEM CONNECTAR
Aquest relat el podríem relacionar amb diversos llibres o productes cinematogràfics o televisius.

D’un banda, degut al paper de la biblioteca podríem relacionar-lo amb El nom de la rosa, de l’escriptor Umberto Eco. D’altra m’ha recordat a la serie emesa en La primera, El ministeri del temps, per tot allò de les portes que fan viatjar als protagonistes.  També m’agradaria destacar que els misteriosos personatges amb gavardina m’ha recordat al Els homes grisos de la novel·la Momo, de l’escriptor alemany, Michael Ende o al Home Jack de El llibre del cementeri de Neil Gaiman.

QUÈ ENS HAS EMBLAT LA PROPOSTA DE L’ACTIVITAT?
Aquesta m’ha paregut una activitat molt adequada per  fer treballar la creativitat, encara que el poc temps del que s’ha disposat ha dificultat bastant el seu desenvolupament. Amb un poc més de coordinació es una activitat perfecta per a fer-nos treballar en equip i fer sentir que formem part de quelcom col·lectiu. 

divendres, 20 de maig del 2016

FRAGMENT LLIBRE VIATGER



Cristina estava tan aterrida que en un principi no s'havia donat compte del que les paraules d'aquell home expressaven.
Abans de poder deixar allà al seu preciós sacrifici, l'home es va disposar a preparar la zona en què deixaria aquells xics entremetedors, així que es va introduir en el bosc.
Mentre, Cristina, que encara vaig continuar petrificada, intentava comprendre les paraules d'aquell home, i quan es va donar compte que el que aquell home volia era entregar-los a Déu sap qui, va intentar despertar amb totes les seues forces a Ricart.
-Ricart desperta, hem d'eixir d'ací. Vinga desperta Ricart - murmurava Cristina.
Va ser només amb una bufetada de Cristina quan Ricart va despertar completament atordit.
 -¿Però quines nassos et passa? Per què em pegues? -li deia Ricart.
-Shhhh, no faces soroll, hem d'eixir d'ací. Eixe home no tardarà a tornar i el que ens espera quan torne... creu-me no serà bonic.
-Què ens va a fer? De què estàs parlant? -li preguntava angoixat Ricart.
-Ara no hi ha temps per a preguntes. Vinga donat la volta i treu-me els lligams.
Ricart amb un àgil moviment es va donar la volta i amb gran destresa i força va aconseguir llevar-li els lligams a Cristina. Quan els dos van estar alliberats, van baixar del carretó espantats i amb el pols a mil, tenien por de que aquell horrible home tornara per a acabar el que havia començat.

De sobte, sigil·losa i lentament una figura va aparèixer entre l’arboreda interrompent el seu camí. Tota coberta amb arraps negres i el rostre amagat sota una gran caputxa, com les xicotetes bestioletes que des de els seus amagatall observaven aquell desconcertant espectacle, es va apropar cap a ells confiada , com una ombra arrossegant-se en la nit, mentre amb les seues mans baixava la tela que cobria el seu cap.
-Martina!- van cridar Ricard i Cristina l’uníson.
Una Martina demacrada, amb els pòmuls marcats i bosses baix el ulls, va somriure burletament mentre feia passar entre els seus dits, amb prou habilitat, un punyal ple de sang oxidada.
-Vaja, vaja... tan estúpids com un peix amb mig cervell. Digueu-me, què es sent en mirar la mort als ulls? No sentiu la vostra gola cremar amb crits d’auxili, no sentiu com la vostra pell plora en anticipació al dolor, no sentiu cóm els vostres ulls es tanquen acceptant el vostre destí? 
Ricard abraçava el seu pit amb força, potser si es feia mal aquell malson finalitzara, potser despertaria entre suor al seu llit i es riguera de la seua tontuna. Però l’única cosa que va acabar va ser el cos de Cristina al terra, desbaratat i amb un fil de sang que li quiea dels llavis regant les petites flores grogues que van nàixer de la seua mort engolint el seu cos cap a una tomba improvisada.
-Cristina!- va cridar Ricard entre gemecs i llàgrimes, però ja era massa tard.
-Ricard...
-Ricard...
Una veu va sorgir de la negror repetint el seu nom com un suau càntic.
-Joan! Amagat, fuig, de pressa...
Entre els arbres Joan va veure com els ulls del seu amic es tornaven opacs i la seua mandíbula queia cap a baix en un ganyota grotesca. Sota els seus peus un ample forat es va obrir i les entranyes de la terra van acollir, com una mare al seu ventre, el  cos desllorigat del seu amic.
-Joan, Joan, Joan... el meu fidel Joan, el meu estimat i estúpid Joan. Digues-me, com es sent ser un traïdor? Com es sent ser una peça més d’aquest joc?
-Martina, jo... no comprenc.- va dir Joan entrellaçant les seues mans nerviosament- jo et desitge, et vull, t’estime.
-Estimes a una ombra, estimes la fi de tots el homes, l’espectre del món, ames a la Mort. Hi ha portes que giren, vides que giren, portes que es paren i vides que també ho fan. Mira al teu voltant!! Arbres no, ànimes que un dia van creuar la meua porta, la porta que gira i mai deixarà de girar. T’estime Joan.
I amb un suau moviment el punyal es va enfonsar en el cor de Joan. A terra el cos va descansar sobre la gavardina negra, que com un llit de foscor es va tragar allò que va quedar de l’amant.
Al pis a soles va quedar la gavardina que, amb parsimònia, la parca va posar d’amunt el seu braç.

dijous, 19 de maig del 2016

QÜESTIONS NARRATIVA

On van els globus que se’ls escapen als infants?
El globus puja i puja fins arribar allà on tots els globus perduts arriben. El cel dels globus, la fi del món? Qui sap.
El globus puja, viatja i sobreviu a tot allò que es troba al seu viatje: bandades de pardals, astronautes, grans tempestes, inclús meteorits!
Una manera bonica de consolar a tots els xiquets que es troben amb que el seu apreciat globus ha fugit de la seua mà.

Com són els contes infinits?
Els contes infinits no son ni més  ni menys que contes que es poden contar mil i una vegades sense mai trobar el principi o el final. Contes que poden començar per qualsevol part, contes que al temps son jocs.
A continuació adjuntem l’enllaç d’un vídeo on es mostra l’estructura d’aquestos contes.

Trieu un conte on line per explicar-lo a classe.
El conte triat s’anomena “La dama de la muntanya”.
Aquest xicotet conte ens narra l’historia d’una da que vivia a un muntanya. Quan va arribar l’hivern, la dama sota la muntanya passava fred, aleshores un dia en adonar-se d’açò el sol va pensar cóm podria ajudar-li a cementar-se. Va demanar ajuda a la lluna, a els núvols, a un peix i a una ovella, miracle! Aquesta ultima va saber què fer. Amb la pell de l’ovella van teixir un mantó de llana que va abrigar a la dama sota la muntanya.



Què li passa al petit globus vermell?

El globus vermell es transforma en multitud de coses, una poma en xocar amb la branca d’un arbre, una papallona en caure a terra, una flor quan una mà li agafa i un paraigües quan la pluja comença a caure. 

dimecres, 11 de maig del 2016

TASCA POESIA



Cal llegir poesia?
No cal que els infants llegeixen poesia. Amb açò no estem dient que no hi ha que llegir-la, es clar que es pot, però davant de tot s’ha de tornar  als arrels primigènies de la seva essència oral.

Són equiparables teatre, poesia i cançó?
Cançó, teatre i poesia són absolutament equiparables, des del punt de vista de que tots tres poden ser “llegits” a través de les orelles. Tots tres pertanyen a la literatura de la “dicció”, i doncs de la comunicació oral.

Quina descripció científica dóna Jackobson de llenguatge poètic?
Jackobson va definir el llenguatge poètic com «La funció poètica projecta el
principi de l’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació» es a dir, Jackobson ens invita a no oblidar el caràcter oral del llenguatge poètic, que és ni més ni menys allò més destacable d’ell, la sonoritat.

Com s’origina la poesia?
Quan l’home va descobrir que la seva pròpia veu era un instrument musical de grans
prestacions, quan es va adonar que amb la seva veu no tan sols podia comunicar significats als
seus congèneres, sinó que podia a més a més emocionar-se i també emocionar els altres.
Aleshores va ser quan els nostres avantpassats van entonar seqüències verbals perfectament construïdes, és a dir, veritables versos amb la intenció de menejar els sentiments, que va nàixer la poesia.

Com poden comunicar emocions les paraules?
Les emocions tenen adjudicades unes paraules, aquelles que apareixen al diccionari, cada paraula respon a una convenció per designar un significat d’interès comú. Però d’altra banda depenen de la situació de la persona, de les seues vivències y les seues sensacions.

Què é el significat “transracional”?
Entenem per transracional el significat musical que modifica el significat semàntic original de les paraules. Ha sigut aquest terme emprat per remarcar que tampoc no es
tracta de res irracional, sinó d’una cosa que és en nosaltres de forma perceptible i constatable, però que no podem expressar amb les eines de la raó.

Per què la poesia és fonamentalment oral?
La poesia és fonamentalment oral perquè és de l’oralitat que extreu la major capacitat de generació emocional que la caracteritza enfront del llenguatge neutre de la ciència o el de la prosa més plana
.
Quina característica té el corpus de poesia infantil?
El corpus de poesia és una veritable exhibició de virtuosisme en l’execució de música verbal. El component sonor és tan essencial en aquestes poesies que de vegades arriba a sobreposar-se completament al semàntic.

On es troba el sentit de la poesia segons Eliot i segons Anna Crowe?
Segons Eliot el no sentit de la poesia no equival a manca de sentit: sinó que és una paròdia del sentit, i en això hi ha el seu sentit.
D’altra banda per a Crowe la  poesia, la música és el sentit.