FRAGMENT LLIBRE VIATGER

Cristina estava tan aterrida que en un principi no s'havia donat compte del que les paraules d'aquell home expressaven.

Abans de poder deixar allà al seu preciós sacrifici, l'home es va disposar a preparar la zona en què deixaria aquells xics entremetedors, així que es va introduir en el bosc.

Mentre, Cristina, que encara vaig continuar petrificada, intentava comprendre les paraules d'aquell home, i quan es va donar compte que el que aquell home volia era entregar-los a Déu sap qui, va intentar despertar amb totes les seues forces a Ricart.

-Ricart desperta, hem d'eixir d'ací. Vinga desperta Ricart - murmurava Cristina.

Va ser només amb una bufetada de Cristina quan Ricart va despertar completament atordit.

 -¿Però quines nassos et passa? Per què em pegues? -li deia Ricart.

-Shhhh, no faces soroll, hem d'eixir d'ací. Eixe home no tardarà a tornar i el que ens espera quan torne... creu-me no serà bonic.

-Què ens va a fer? De què estàs parlant? -li preguntava angoixat Ricart.

-Ara no hi ha temps per a preguntes. Vinga donat la volta i treu-me els lligams.

Ricart amb un àgil moviment es va donar la volta i amb gran destresa i força va aconseguir llevar-li els lligams a Cristina. Quan els dos van estar alliberats, van baixar del carretó espantats i amb el pols a mil, tenien por de que aquell horrible home tornara per a acabar el que havia començat.

De sobte, sigil·losa i lentament una figura va aparèixer entre l’arboreda interrompent el seu camí. Tota coberta amb arraps negres i el rostre amagat sota una gran caputxa, com les xicotetes bestioletes que des de els seus amagatall observaven aquell desconcertant espectacle, es va apropar cap a ells confiada , com una ombra arrossegant-se en la nit, mentre amb les seues mans baixava la tela que cobria el seu cap.

-Martina!- van cridar Ricard i Cristina l’uníson.

Una Martina demacrada, amb els pòmuls marcats i bosses baix el ulls, va somriure burletament mentre feia passar entre els seus dits, amb prou habilitat, un punyal ple de sang oxidada.

-Vaja, vaja... tan estúpids com un peix amb mig cervell. Digueu-me, què es sent en mirar la mort als ulls? No sentiu la vostra gola cremar amb crits d’auxili, no sentiu com la vostra pell plora en anticipació al dolor, no sentiu cóm els vostres ulls es tanquen acceptant el vostre destí? 

Ricard abraçava el seu pit amb força, potser si es feia mal aquell malson finalitzara, potser despertaria entre suor al seu llit i es riguera de la seua tontuna. Però l’única cosa que va acabar va ser el cos de Cristina al terra, desbaratat i amb un fil de sang que li quiea dels llavis regant les petites flores grogues que van nàixer de la seua mort engolint el seu cos cap a una tomba improvisada.

-Cristina!- va cridar Ricard entre gemecs i llàgrimes, però ja era massa tard.

-Ricard...

-Ricard...

Una veu va sorgir de la negror repetint el seu nom com un suau càntic.

-Joan! Amagat, fuig, de pressa...

Entre els arbres Joan va veure com els ulls del seu amic es tornaven opacs i la seua mandíbula queia cap a baix en un ganyota grotesca. Sota els seus peus un ample forat es va obrir i les entranyes de la terra van acollir, com una mare al seu ventre, el  cos desllorigat del seu amic.

-Joan, Joan, Joan... el meu fidel Joan, el meu estimat i estúpid Joan. Digues-me, com es sent ser un traïdor? Com es sent ser una peça més d’aquest joc?

-Martina, jo... no comprenc.- va dir Joan entrellaçant les seues mans nerviosament- jo et desitge, et vull, t’estime.

-Estimes a una ombra, estimes la fi de tots el homes, l’espectre del món, ames a la Mort. Hi ha portes que giren, vides que giren, portes que es paren i vides que també ho fan. Mira al teu voltant!! Arbres no, ànimes que un dia van creuar la meua porta, la porta que gira i mai deixarà de girar. T’estime Joan.

I amb un suau moviment el punyal es va enfonsar en el cor de Joan. A terra el cos va descansar sobre la gavardina negra, que com un llit de foscor es va tragar allò que va quedar de l’amant.

Al pis a soles va quedar la gavardina que, amb parsimònia, la parca va posar d’amunt el seu braç.