Fa
ja uns quants anys la meua iaia , nascuda i criada a un xicotet poble de
Huelva, em va contar una antiga llegenda d’aquelles terres:
“Es
conta que fa ja molt de temps hi hagué a Aracena una joveneta anomenada
Julianita, tan alegre i bonica que inclús els essers del bosc es van enamorar d’ella.
Els
més rics llauradors de la zona van anar a demanar la seua mà, però Julianita a
tots va refusar.
-“Amb
un príncep em casaré.” Deia ella.
La
seua mare, en veure-la tan somniadora li demanava que mai, baix cap circumstancia,
anar a soles al mont de San Ginés, doncs a la font en vivia un petit i molt roí
follet que seduïa a les joves somniadores com ella. Per açò a soles va fer créixer
l’interès de Julianita “El que obtindre no puc, és el que més desitge.” Pensava
ella.
Ds
d’eixe dia la xiqueta va buscar qualsevol pretexte per anar a lla font. Encara
que anava tots els dies mai va ver el follet, fins que una vesprada, mentres
posava flors als seus cabells va tirar una pedra a l’aigua i un xicotet esser
va sorgir d’ella.
“-Hola
Julianita, soc el follet que habita aquestes aigües i m’he enamorat de tu.”
“-
De segur que tens coses més importats
que fer que ser mb una camperola com jo.”
“
De segur que no. Soc xicotet però el meu
amor és gran, encara que si tu vols puc transformar-me en allò que més t’agrade.
Vine amb mi al meu palau baix l’aigua.” Li va dir el fullet encausant-la.
La
Julianita va començar a marejar-se i estava tan confosa que no es va adonar de
que el fullet la arrastrava cap a l’aigua.
A
la nit els seus pare i tots el veïns del poble sortiren a boscarla, però ningú
mai més la va vore. A soles el seu mocador, flotat sota l’aigua, pogueren recuperar.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada